"Voler matar la mare no va ser una idea brillant. I més quan la mare en qüestió és la Dolors Planas, la
meva. Ara, si miro enrere, queda clar que no hi havia més opcions."   Tot hauria pogut ser molt diferent. La Dolors
hauria pogut ser una mare com totes, que estima la filla; i la Clara, una filla com totes, que estima la mare. Però no
és així. I quan la filla s’ha de fer càrrec de la mare, gran i malalta, entra en una espiral diabòlica.

Anys 80. El Ricard, que acaba de fer la mili, deixa la seva Tortosa natal per treballar al bar d’un amic,
en ple Raval de Barcelona. Aquest aprenent de cambrer amb vocació d’antiheroi, de la nit al dia i sense buscar-s’ho, es
topa amb un atracador nostàlgic, un parell de femmes fatales i un poeta pesat, i es fica al mig d’una guerra entre
bandes. Això sí, quan el comissari a punt de jubilar-se que li trepitja els talons li dóna un respir, ell aprofita per
tenir cura de la seva tortuga Montserrat, l’única femella que li dóna pau en tot el planeta.

Una de les seccions més llegides i esperades de L’Avenç és l’entrevista que hi signa el seu director,
l’historiador Josep Maria Muñoz, des del 2007. Guiat pel seu instint, Muñoz l’ha encertat sempre per partida doble: en
l’acurada tria dels entrevistats i en l’inconfusible estil de l’entrevista. Jordi Nadal, Xavier Rubert de Ventós, José
Antonio Ardanza, Anna Cabré, Eduardo Mendoza, Marina Subirats, Javier Pérez Royo, Borja de Riquer, Paul Freedman, Antón
Costas, Josep Ramoneda, Lluís Cabrera, Enric Juliana, Sergi Pàmies

TORNA EL MESTRE DE LA NOVEL·LA NEGRA «—Els policies són els únics que poden fer ús de la força per
solucionar problemes. —El monopoli de la violència —dic, impressionada. —De la força.» «Hauries de posar un Rodon a la
teva vida», aconsellen a la Teresa Olivella. I és que tothom sap que l’antic mosso d’esquadra Alexis Rodon és bo, molt
bo. No té escrúpols a l’hora de sobrepassar els límits quan creu que està justificat. Precisament, l’home que necessita
la Teresa per als seus plans…

Edició especial ilustrada El 1824, a la vila de Gràcia, la jove Mariona, està a punt de casar-se. La vida,
humil i senzilla, li somriu. Però els anys que es preparen són els d’un segle convuls. Al voltant, d’ella, del seu home
i els fills i néts, en la seva lluita per la supervivència, el remolí de la història hi vessarà revoltes i repressions,
la industrialització del país i la primera vaga general, les llavors del republicanisme, la maçoneria i la Renaixença.
I sempre amb l’amenaça latent de les lleves, les temudes lleves que s’enduen els fills a morir lluny. El país canvia i
la Mariona —la seva consciència de dona i ciutadana—, també.

Després d’ignorar la capacitat mortífera de l’islamisme i diluir-se en la comoditat de la correcció
política, Occident ha deixat que la por imposi la seva regla més preuada: la passivitat. El repte totalitari ha
esdevingut gegantí; han mort milers de persones de la manera més atroç; l¿amenaça gihadista s¿ha instal·lat al cor de
casa nostra; l’enemic de la humanitat ha conquerit terres i cervells i ens ha declarat obertament la guerra. Amb el
totalitarisme, no hi ha debat, ni pacte, ni apaivagament. El totalitarisme no se’l convenç, se’l venç. I la manera de
vèncer-lo comença per tenir clar què és, on som, on ens equivoquem i de quina manera hem de defensar-nos.

La història de la banca a Catalunya recolza en uns quants noms propis; Joan Corominas i Vila (Sabadell,
1924-2012) n’és un dels més destacats. Durant els vint-i-tres anys en què va ocupar la presidència de Banc Sabadell va
bastir els fonaments perquè l’entitat de Sabadell esmicolés fronteres i s’expansionés fins a esdevenir el que
actualment és: el quart grup bancari privat espanyol. Però Corominas no va ser només un banquer dotat d’una intuïció
financera excepcional; va ser també un home de valors sòlids que es va erigir com el líder intel·ligent i generós que
sempre aconseguia mantenir l’harmonia en el si del consell.

Un malson en espiral descendent, salpebrat d’erotisme, humor i violencia A Barcelona, cada dia, més d’un
milió d’usuaris recorren els cent vint-i-tres quilòmetres de vies de la xarxa de metro. Un d’aquests és el Marçal, un
noi de vint-i-set anys que un dijous al vespre surt de casa decidit a trobar el seu pare. La nit serà llarga. La
recerca, intensa. Les amistats, perilloses. Què pot arribar a ocultar la gruixuda capa d’asfalt que ens aïlla de la
foscor del subsòl? Què hi ha de cert i què és llegenda urbana en el laberint de vies, túnels i estacions? PREPARA’T PER
AL VIATGE MÉS NEGRE PEL METRO DE BARCELONA

Aquest llibre és la crònica d’una immersió en el marenostrum del sobiranisme, escrita com un repte al que
em va convidar Pere Pugès amb ocasió del debat endegat per l’associació El País que Volem. Es tractava, em va dir, de
començar a imaginar com podria ser la Catalunya amb estat propi. I necessitaven un relator de les tretze sessions
dedicades a la reflexió d’experts en els diferents àmbits, pensades com a el primer pas d’un llarg camí en el s’aspira
a obrir un ample procés participatiu dels ciutadans. No hi ha països ideals, ni es poden crear en un laboratori i el
futur s’haurà de construir sobre les avantatges i els inconvenients del present, l’experiència recent i la il·lusió per
fer-ho millor. Amb els condicionants inevitables de les virtuts i defectes que ens adornen com a poble. De tot això es
va parlar en aquestes converses i en varen sortir mil i una raons per creure en l’estat propi.

La nova edició ampliada de Les cuineres de Sils, amb més records de la cuina antiga, nous suggeriments i
consells basats en l’experiència i amb un capítol extens dedicat a les postres. Un llibre que, més enllà d’un receptari,
té la vocació de ser una memòria gastronòmica, un recull de productes, d’usos i de costums culinaris de la nostra
terra.